| El Periódico - edició impresa
CRÍTICA //
MÚSICA MARIA DEL MAR BONET, travessia de risc al TNC
JORDI
BIANCIOTTO
ARTISTA Maria
del Mar Bonet LOCAL Teatre Nacional de
Catalunya DATA 30 de març
Les últimes aventures de
Maria del Mar Bonet denoten una tendència cap a la gravetat i
l'ambició: la trobada amb Joan Valent de Raixa marca
el camí seguit a Caloma. Des de Mallorca a l'Alguer, un
espectacle que construeix un clima de densitat gairebé mística a
partir de la inesgotable mina sonora mediterrània. Caloma
no és una proposta de digestió fàcil. No es tracta d'una
Bonet col.loquial, de sobretaula, sinó d'un temari més sever,
tant per la seva pròpia naturalesa com pel seu tractament, amb una
Coral Cantiga que coprotagonitza més de la meitat de les cançons.
Potser al conjunt del concert li falta una mica d'agilitat, però,
aquesta vegada, més que mai, la cantant no sembla haver-se proposat
entretenir, sinó estimular els sentits. I, tot i que una mica
litúrgica en ocasions, l'experiència descriu una Maria del Mar
Bonet novament precipitada cap a àmbits desconeguts. S'hi
troba a faltar, això sí, la presència de més composicions noves
pròpies en aquest temari esquitxat per firmes com les de Toti
Soler, Jaris Alexiou i Bruce Springsteen, però a
l'artista no li deu sobrar el temps per compondre donada la seva
activa agenda internacional. En qualsevol cas, Bonet
aconsegueix que peces d'orígens molt diversos acabin encaixant,
gràcies a una càlida atmosfera artesanal construïda per músics com
Javier Mas, Feliu Gasull o el recuperat Lautaro
Rosas. El creïble llegat popular de les dues Tonades de
treball, l'èpica de Cançó del cavaller Sant Jordi, el
delicat equilibrisme d'El país secret i aquell majestuós punt
culminant final de Càntic dels càntics van justificar el
trajecte fins al TNC. El cant de la sibil.la va portar un
clímax místic, Sarrià es va revelar com un dels millors
portaveus de Raixa, i la trobada amb la Coral Cantiga va
descobrir nous vèrtexs al títol Què volen aquesta gent.
Acostar-se a Springsteen va ser temerari, però l'adaptació de
Mons a part (Worlds apart) és més interessant que la
del seu autor a The rising.
Noticia publicada a la pàgina
65 de l'edició de Dimarts, 1 d'abril de 2003 de El Periódico -
edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en
format PDF
|
|